Pirineus

  • Pirineus
  • Pirineus
  • Pirineus
  • Pirineus

Pirineus

Els Pirineus és una serralada situada al nord de la Península Ibèrica, estenent-se des del Mar Mediterrani fins al Mar Cantàbric. Tenen una llargada de 425 km amb el punt culminant al cim de l’Aneto (3.404 m). Recorrent d’est a oest el nord de la península ibèrica, les valls s’orienten majoritàriament de nord a sud. El paisatge pirinenc és el típic de l’alta muntanya i els de la muntanya mitjana, amb una diversitat climàtica molt marcada degut a la separació natural que fan de la vessant atlàntica i mediterrània. Aquesta variabilitat climàtica implica la presència d’una important riquesa florística i faunística a tota la serra. En aquest aspecte cal destacar un important mosaic paisatgístic format per la barreja de pastures, boscos i prats alpins. Pinedes, rouredes, fagedes i avetoses entra altres, són les masses forestals més representades a tota la serra. La principal font d’ingressos als Pirineus és el turisme, malgrat la ramaderia hi és present arreu. A més, els Pirineus acullen un dels patrimonis més importants del romànic, que en algunes valls ha estat declarat “Patrimoni de la Humanitat” per la UNESCO.

Primavera:

Amb el desgel i la pujada de temperatures, la primavera fa reviure el Pirineu com cap altra època de l’any. Molts dels ocells que degut al fred i la neu estaven passant l’hivern a cotes baixes i als fons de les valls, a la primavera pugen a la serralada a criar, com la llucareta (Carduelis citrinella) i el trencapinyes (Loxia curvirostra), molt abundants a les pinedes de pi negre. També és el millor moment de l’any per veure el sit negre (Emberiza cia) als prats de mitja muntanya, les gralles de bec groc (Pyrrhocorax graculus) als cims més alts i el trencalòs (Gypaetus barbatus) sobrevolant la serralada per alimentar-se. A més, durant la primavera arriben totes les espècies procedents del sud per criar a les muntanyes pirinenques, com l’aufrany (Neophron percnopterus), que el trobarem a les cingleres de la zona prepirinenca, l’àguila marcenca (Circaetus gallicus), l’àguila calçada (Hieraaetus pennatus), l’escorxador (Lanius collurio), la verderola (Emberiza citrinella), la merla roquera (Monticola saxatilis) o l’enganyapastors (Caprimulgus europaeus).

Estiu:

L’estiu és la millor època per veure els ocells que nidifiquen a major alçada, com la perdiu blanca (Lagopus muta), la perdiu xerra (Perdix perdix), el cercavores (Prunella collaris), el pela-roques (Tichodroma muraria) i el pardal d’ala-blanca (Montifringilla nivalis). Quan es fon la neu, augmenten les possibilitats d’accedir als medis naturals on crien aquestes espècies. Durant l’estiu moltes espècies ja han criat i trobarem una gran dispersió d’individus juvenils, per la qual cosa és un bon moment per veure el picot negre (Dryocopus martius) o el picot garser petit (Dendrocopos minor). A les zones forestals més madures també hi podem trobar l’esquerp mussol pirinenc (Aegolius funereus).

Tardor:

Durant la tardor, moltes espècies mica en mica tornen a baixar a cotes baixes i algunes d’elles ja van migrant de nou cap al sud per passar l’hivern, com l’aligot vesper (Pernis apivorus), el milà negre (Milvus migrans) i el milà reial (Milvus milvus). A les zones forestals hi començarem a veure les primeres agrupacions hivernals de petits ocells com la mallerenga emplomallada (Lophophanes cristatus), el reietó (Regulus regulus), el bruel (Regulus ignicapillus) i el raspinell comú (Certhia brachydactyla) entre d’altres. A les zones fluvials, dos visitants regulars són la merla d’aigua (Cinclus cinclus) i la cuereta torrentera (Motacilla cinerea), molt comunes a tota la serralada.

Hivern:

L’intens fred i la neu fan que només les espècies més adaptades a aquestes dures condicions climàtiques puguin romandre a la serralada. Durant aquest període és quan és més fàcil veure els estols més grans de pardal d’ala-blanca (Montifringilla nivalis) als prats alpins coberts de neu. També és una molt bona època per veure el trencalòs (Gypaetus barbatus) a les zones de cinglera, així com l’àguila daurada (Aquila chrysaetos) la qual degut a la presència de neu ha de recórrer grans extensions de territori per cercar aliment. A les pastures de mitja muntanya hi hiverna l’arpella pàl·lida (Circus cyaneus). Els boscos caducifolis són l’hàbitat preferit pel durbec (Coccothraustes coccothraustes), només present a la serralada durant el període hivernal.